LA DISCAPACITAT NEIX EN LA MIRADA DE L'ALTRE
En
la primera entrada al bloc es va reflexionar sobre si les ciutats estaven o no
preparades amb persones amb mobilitat reduïda alhora que reclamàvem
l'eliminació de paraules plenament discriminatòries que les mateixes persones
catalogades demanen una nova i més adequada terminologia. A més a més de
criticar el model existent de ciutat es va posar el crit al cel amb les
polítiques socials que s'apliquen que com ja s'ha demostrat més d'un cop no
utilitzant les mesures adequades que integrin i eliminin entre altres
impediments les barreres arquitectòniques que existeixen a les en teoria
ciutats modernes o altres problemes latents. Finalment, es varen aportar
pàgines web d’informació.
Doncs
bé, l’objectiu d’aquesta segona entrada serà en primer lloc, explicar una
petita vivència personal i una petita opinió personal vers els fets. En segon
lloc, donaré informació d’algunes actuacions que es produeixen per a la lluita
de la millora de les igualtats per a tots els ciutadans mostrant les pàgines de
principal interès. Per últim, acabarem amb una petita reflexió del que haurem
treballat i deixarem la porta oberta a la tercera i última entrada del blog.
En
el mes d’agost del 2014, com tots els estius, em dirigia de colònies amb
l’empresa encarregada d’organitzar vacances d’oci inclusiu per a persones amb
diversitat funcional a la ciutat de Blanes. El grup el formàvem 30 usuaris i 7
monitors. Entre nosaltres hi havia 4 cadires de rodes i dues persones amb
croses. El grup en teoria hauria de ser 100% autònom però com podeu imaginar no
era del tot cert...
Els
10 dies a la ciutat de Blanes varen acabar sent un martiri, les condicions amb
les quals es trobava la ciutat eran depriments, doncs, l’evidència que la
ciutat estava preparada només pel sector turístic no va trigar molt a fer-se
latent. Al començament anàvem amb el grup per les estretes vorares (caminants, cadires de rodes, gent
amb croses) però després de baixar moltíssimes vorares vàrem decidir tallar un
carrer dels cotxes dels dos que hi havia. Sembla irreal però no, és cert! No hi havia rampes per a poder baixar els
esglaons, o si hi havia una, la següent que estava davant ja no tenia! Per
tant, ja cansats de baixar i pujar cadires (amb motor, que pesant moltíssim) com
ja he dit abans vàrem tallar un dels dos carrils per anar per la carretera i vàrem
passar cada dia circulant per la carretera. I que creus que va passar? Ens vam
trobar amb dos conductors insensibles, egoistes, etc. Que ens van criticar quan
tenien perfectament pas per l’altre carril, quina impotència.
Amb
tot això el que poso de manifest és que la lluita per a la millora de les
ciutats no pot anar només amb aquest camí, sinó que ha d’anar acompanyada d’una
consciència ciutadana que ens faci entendre a tots la importància de la
igualtat a la societat i elimini qualsevol barrera existent.
Cercant
informació trobo de màxim interès esmentar les jornades que recentment es van
realitzar el 7 d’octubre a Barcelona on es va produir una jornada
col·laborativa entre ciutadans, la comunitat educativa de la UPC i algunes
entitats. Aquesta tenia com a principal objectiu d’afavorir “una ciutat per a
tothom” a través de treballar com a punts forts la inclusió social i l’accessiblitat.
Amb el principal suport de l’Ajuntament de Barcelona, professionals de diversos
sectors es varen reunir per a reflexionar i així treballar conjuntament en el
disseny d’una ciutat inclusiva enlloc que exclusiva i limitada per als sectors
més vulnerables.
http://w110.bcn.cat/portal/site/BarcelonaAccessible/menuitem.3212b99726838ceb13078c9520348a0c/?vgnextoid=4d48eeed12fe8410VgnVCM1000001947900aRCRD&vgnextchannel=0000000290652867VgnV6CONT00000000200RCRD&vgnextfmt=formatDetall&lang=ca_ES
Hola Oscar,
ResponderEliminarhe leído tu reflexión y te he de decir que sin duda aquellos conductores que se molestaron por vuestra solución de ir por la carretera deberían leer la vivencia de tu histora para poder hacerse cargo de lo que representó vuestra experiencia.
Por desgracia, a la mayoría de las personas les cuesta más empatizar con lo que no conoce ni ha vivido de cerca, eso es en todo en la vida, y suponer que cuando existe una discapacidad visible ha de ser más fácil empatizar es erroneo, está demostrado que para nada....
Creo que es un proceso de base, nos educan en la competitividad hasta tal punto que en nuestra carrera por conseguir nuestros objetivos, acabamos viendo las debilidades de los demás como ventajas para nosotros mismos, en vez de darnos cuenta que ganar todos es mucho mejor.
Hay un dibujo que me hizo reír mucho que escenifica muy bien lo que quiero decir. Quizás ya lo conozcas. No consigo engancharlo aquí así que te lo explico:
"es una viñeta de dibujos donde se ve una fila de animales: un gato, un elefante, un pez en una pecera, una foca,un mono y un pato. Y detrás de ellos se ve un árbol y delante un señor que les señala el árbol y les dice: "Para que la evaluación sea justa, todos realizaréis la misma prueba: vais a subir a ese árbol".
En fin, ya ves con qué mentalidad se mueve nuestra sociedad... Confío que poco a poco la sensibilización sobre la realidad de la diversidad funcional en el mundo se haga posible y nos concienciemos más de que si todos tenemos las mismas oportunidades, no echaremos a perder un potencial tremendo!
Saludos,
Irene Fernandez
Oscar, acabo de leer la segunda entrada del blog y debo decirte que estoy totalmente de acuerdo con tu idea. Las personas que tienen limitaciones, son personas que no hay que discriminar, son personas que tienen los mismos derechos que cualquiera de nosotros.Cuando hablo de la sociedad me refiero a las personas, ayuntamientos, organizaciones e instituciones que en vez de dificultar la vida a estas personas, deberían dar más facilidades, ya que este colectivo tiene el mismo derecho que nosotros a tener la vida más comoda y fácil ya que, aunque tengan ciertas limitaciones, deben de tener una buena calidad de vida. El grupo humano debe conscienciar-se de estos colectivos, ya que tenemos que sentirnos muy afortunados de no tener ninguna limitación.
ResponderEliminarAcerca de los conductores que protestarón, sinceramente les hubiese dicho que tuvieran un poco afecto hacia esas personas, que son personas normales y corrientes, que hay que ayudar no quejarse. Hay que tener un poco de sensibilidad y corazón hacia estos colectivos ya que son gente que tienen más problemas que nosotros, y si no tienen más problemas que nosotros, sus problemas son visibles, todo el mundo puede ver, mientras que nuestros problemas personales, si queremos, los podemos ocultar
Espero el día de mañana poder ser un buen educador y realizar bien mi trabajo con el objetivo de aportar buenos valores al desarrollo de la sociedad.De tu entrada en el blog Oscar, me ha gustado que haigas explicado la experiéncia de las colonias, así colectivamente podemos hacer una buena crítica social sobre este problema.
Hola Oscar,
ResponderEliminarEstic totalment d’acord amb tu i comparteixo la teva crítica respecte a la societat i la poca sensibilitat que tenen alguns sectors cap a aquestes col•lectius vulnerables. Crec que planteges qüestions molt importants, ja que no només es tracta d’eliminar barreres arquitectòniques físiques, també hem d’intentar sensibilitzar a la societat perquè el canvi de mentalitat global, i la conseqüent eliminació de barreres arquitectòniques, sigui possible.
Per sort o per desgràcia, jo també vaig passar per una experiència semblant a la teva. Vaig estar fent pràctiques a un taller ocupacional i també em va tocar anar de colònies amb un grup de persones amb diversitat funcional. Va ser a Salou, i tot i que, no era la primera vegada que anaven de colònies allà, les barreres arquitectòniques a la zona turística, eren tal qual com tu les has definit en la teva experiència: passos de zebra sense rampes, voreres estretes i al cap i a la fi, impediments per totes bandes. A l’igual que, amb algunes persones insensibles que eren incapaces de controlar la seva paciència quan havien d’esperar més del compte perquè nosaltres creuéssim un pas de zebra.